Fotografies de Ana Teresa Ortega
Del 28 de setembre al 7 de novembre de 2010
Sala Thesaurus - La Nau
Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 14 hores i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE
Organitza: Universitat de València
Produeix: Fundació General de la Universitat de València
Col·labora: Auditori de Galicia (Santiago de Compostela), Palau de la Virreina (Barcelona) i Museu de la Pau de Gernika (Bizkaia-Euskadi)
Projecte: Pep Benlloch i Ana Teresa Ortega
Coordinació general: Norberto Piqueras
ARXIUS DE LA MEMÒRIA
Des que en els primers anys de la dècada dels 70 la fotografia començara a acostar-se, a determinats països europeus i als Estats Units, al camp de l’art contemporani −primer com a acompanyant i després com a document indispensable−, ha anat cobrant una autonomia pròpia. Actualment constitueix un dels suports prioritaris utilitzats per artistes de diverses procedències i des de diferents plantejaments.
Al nostre país, aquesta renovació del llenguatge fotogràfic va ser pobra, lenta i amb un caràcter discontinu. Les condicions sociopolítiques de l’Estat espanyol no van propiciar de cap manera aquest canvi, que es va consolidar únicament per l’esforç i la voluntat dels implicats: un grup de fotògrafs joves, com Joan Fontcuberta, Pere Hormiguera, Grupo El Yeti, Jorge Rueda, etc., que van estar en l’òrbita de la revista Nueva Lente; artistes conceptuals catalans, com Eugenia Balcells, Muntadas, Francesc Torres o Miralda, i finalment autors que van consolidar a nivell nacional l’alternativa conceptual més seriosa i rigorosa, com Isidoro Valcárcel Medina, Esther Ferrer o Juan Hidalgo.
A València, aquest canvi va arribar anys més tard, i una de les artistes que hi va participar de manera activa des de principi dels 80 va ser Ana Teresa Ortega. Dels seus primers treballs, allunyats de la fotografia sobre suports tradicionals, es pot destacar −a més de la utilització de propostes híbrides amb l’escultura− un discurs allunyat de les pràctiques documentals habituals en aquells moments i de la fotografia excessivament preocupada pels resultats tècnics. Les seues fotoescultures participaven, d’una banda, d’un cert neopictorialisme, ja que les imatges reclamaven un distanciament continu de l’exactitud documental que imperava, i també de la reproductibilitat serial; eren peces úniques, amb la qual cosa aconseguia una certa rehabilitació de l’aura. D’una altra banda, aquestes obres participaven d’una altre dels corrents conceptuals que s’aprecien als anys 70: les pràctiques apropiacionistes. Ortega reutilitzava imatges provinents de la publicitat, de la TV, de les imatges documentals, etc. i produïa nous muntatges que rememoraven certes pràctiques de les avantguardes, però amb plantejaments postmoderns, amb un objectiu clar de qüestionar l’acció dels mass media en la societat contemporània.
Però, hi ha un altre vessant en l’obra, des dels seus inicis, que es desplaça cap a una anàlisi de la memòria social, amb treballs com Pensadors (2002) o Que el lloc de naixement no determine la teua educació.(2005). En tots dos casos, a més de guanyar lleugeresa en la presentació, per la utilització de materials transparents o muntatges molt més senzills, aposta per un clar plantejament d’anàlisi dels vestigis de la memòria en determinades disciplines, com ara la literatura i l’educació.
El projecte Cartografies silenciades (2007) representa, en el conjunt de l’obra d’Ana Teresa Ortega, un gir important cap a un grau més gran de compromís en la seua obra. Aquest treball es basa en una exhaustiva investigació en els arxius de l’exèrcit, l’Arxiu del Regne de València, el del Tribunal de Comptes i els arxius d’altres organismes que custodien documentació de diversa índole sobre la Guerra Civil. Ortega va identificar la localització exacta dels edificis i espais que van ser utilitzats com a camps de concentració o llocs de repressió durant i després de la sublevació franquista. Un element important del projecte són els documents, els plànols i la informació complementària que delimita la informació generada per les imatges. Un projecte, en definitiva, que no pot obviar el vessant documental de la imatge fotogràfica i que constitueix una font generadora de pensament i reflexió.
Junt amb la seua innegable significació política, dues idees principals destaquen en el projecte Cartografies silenciades: la idea de temps (i alguns elements que s’hi associen, com la memòria i l’arxiu) i la d’absència. Les fotografies d’Ana Teresa Ortega no pretenen ser representacions de la realitat actual, sinó que ens parlen d’un altre moment històric passat que es fa present: mitjançant la memòria d’una activitat oculta, de la qual coneixem pocs testimonis i de la qual només ens queda l’empremta i el silenci.
Pep Benlloch
No hay comentarios :
Publicar un comentario